Cor... I cap

Si tu desitges alguna cosa diuen que tot el univers es confabula per a que aquest desig es converteix-se en realitat.
No se fins a que punt serà veritat, però si fora així les forces del univers tindrien molta feina que fer.
Pot ser que si en volem alguna cosa, en algú lloc dins del teu cos, i a algú punt a on estiga l’altre conjunt del somni, es faja un nexe comú, una interconnexió espiritual que tendeix a unir tots dos pensaments.
El volca, la neu, el foc, la muntanya, la pluja, el magma, la carretera, el vaixell, els trons, el cotxe, la mar i els llamps, tot forma par d’una barreja de noms sense molt sentit entre ells, però si provem a ordenar-los en formen un conjunt harmoniós.
Nosaltres no podem fer que es equivoquen ni els nostres sentits ni tampoc els nostres sentiments.
Som humans i si que nosaltres mateixa ens enganyem però no a ells.
Llavors perquè no crear eixe nexe entre cor i cap?
Quina sort tindríem eh? Normalment un mana mes que l’altre ( “tant munta...munta tant”) segon la persona...
Un cap de setmana, una aturada de la rutina, uns passejos vora mar, un resplendor al cel que enlluerna tota la nit al port, un sopar tranquil, una rosa, les mans per damunt la taula, unes mirades que aclareixen... Que diuen moltes coses sense parlar, l’atracció entre dos éssers que mai havien pensat en lo meravellós que pot ser un trobament, que es tornà idíl•lic per als dos. Per la Ventafocs i el Princep.
No cal l’hora, així com tampoc l’edat, sols d’il•lusió i del sentiments compartits.
No es gens fàcil, però si deixem parlar als ulls i escoltem el seu silenci pot ser que ens trobem al camí de la pau i l’enteniment, malgrat tindrem que descobrir el seu significat... Cap, cor, sentits i sentiments.

Situacions per a gaudir.

Temps, em sona que vol dir la relació que existeix entre la velocitat i l’espai...
També la quantitat d'experiència acumulada a traves de aquesta relació.
Experiències de tot tipus, de totes les maneres, de totes les formes, agradables i dolentes, tots em tingut i en tindrem per a bé o per a no tan bé però...
Si, si la memòria la posem en marxa ens adonem que tot el que hem fet ha sigut en base al temps, per això, per a lo altre, just per tot.
Però perquè no hem de poder regular-ho com vulguem?.
Quan estem en alguna situació dolenta, no passa mai, es fa etern... Recorda els moments, els dies passats amb una malaltia. Sembla que els dies es fan de trenta hores, transcorren amb una lentitud molt angoixant.
Metges, infermeres, medicaments, febre, menjars insulsos, sen se ganes de res.
I quan canviem aquesta per un altra visió, quan entornem ells ulls i tot el que veiem es torna d’un color semblant al de cel i la teua imaginació et dona sensacions que fins i tot vols que es queden gravades per no oblidar-les mai.
Quan el teu cor davant de l’ordinador sembla que vol anar-se del teu pit, quan els seus batecs donen forma a una batalla de canons...
Quan estàs parlant amb el ésser que tu vols, i t’oblides de tot el que passa al teu voltant i no mes tens ulls per a veure i orelles per escoltar el que esta deien...
I quan et cau la baveta perquè estàs somniant... i just et desperten.
Llavors es quan la relació... augmenta la velocitat i redueix l’espai.
Quan les muses no son amb tu... i quan si que estan, ho agraeixes o no.
No podem amb el temps, però si fer de ell el teu aliat.
No em de lluitar amb ell, tenim que aprendre a viure en conjunt.
Somniar quan toca i viure...
Tenim que trobar la relació, somni - realitat i fer que la trobada estiga plena de... allò que volem.
Platja, muntanya, cel, riu, camí, aigua, sorra, llamps i trons...i pensaments i petons.
A la Ventafocs també li faltava el... temps...? O tal volta el príncep?

Pensaments

Plou i el vent colpeja en la fulla de la finestra, sembla els batecs del cor.
Un hivern aquest com els d’abans amb fred i neu.
La tassa de cafè fumeja.
Ja el tren esta arribant a l’estació i a traves de l’aigua que cau per els vidres el veig que lentament es deté.
S’ha pujat el coll del abric i es dirigeix a la eixida. Esta de pas i se’n va.
Xiula i poc a poc la gran figura va fent-se mes xicoteta i a la fi desapareix pel horitzó...
La roda es va arrastrant lentament, la seua vida es eixa, per terra sovint, no descansa mai el seu destí es rodar... i rodar, per l’aigua, pel fang, en la neu, per les pedres, no es una vida agradable, però es la seua. Te’n adones???
Cadascú sap qui es el seu? No. La línea de la vida no tindria sentit aleshores.
La Ventafocs tampoc sabia on estava el seu, el príncep... no s’ho imaginava, gens.
L’arc dels colors, el del iris, sols el vegem quan ja deixa de ploure.


Els rails de ferro on discorre el tren sembla el camí dels nostres pensaments, sempre conjunt als nostres desitjos.
Al llac la família d’ànecs van recorrent i retallant les aigües... gaudint de la seua profunditat i bellesa.
Saps tu si pensen... si es que pensen els ànecs? Ni hi ha que gaudir no mes del que la natura ens dona?
Els sentiments, poden amb la raó, u la raó guanya als sentiments?
Raó i sentiments van agafats de la mà i tots dos formen un conjunt ...
Somnis fet realitats.
Un altra dimensió... i un altre aspecte de vorer el camí a recorrer.

Malgrat...que som?

Sols caminem, però no hi ha arribada final. Sempre dic que els núvols, se’n van i tornen, mai es queden per sempre. L’obligatorietat de caminar junts, la sinergia, l’empatia i el “blues” formen part de molts somnis i fins i tot de realitats.
Perquè la caixa esta plena? L’omplim nosaltres? U tal volta ja ve així?
No sempre la muntanya en té arbres, pot ser que ni matolls...res, no res, però segueix sen muntanya encara que no estiga fèrtil.
Com podem determinar la validesa dels nostres passes, si encara no sabem caminar. Ens ensenyarem?
L’amistat, l’estima, la musica, les llums i les ombres del fanal se’n van allunyant si ens anem.
Però si ens acostem van fent-se cada vegada mes fermes i poderoses.
Si estic lluny de la meua estimada no sent els batecs del seu cor, però si hem vinc al seu costat, es com sorolls de canons. I tu els sents?
La sorra de la platja arrastrada pel vent fa al vidre de la meua finestra formes sen se sentit, i jo estic mirant-ho i vull donar-li la meua visió de futur. Que perquè? No ho sé. Aleshores ho saps tu?
Estan plens de realitats els somnis? Quan el llop troba esdeveniments inesperats al seu voltant, es mostra vulnerable en eixe instant... però quan se’n adona que tot el que ha vist es part de la seua existència es torna segur i segueix lluitant.
I es que la lluna, apareix pel cim de la muntanya i enlluerna amb la seua fosca llum.
Tornen els núvols a tapar la lluna, i torna el llop a cridar la lluna.
L’Aina... la platja, desitjos, el vaixell... i, hi som?

Pols a la pluja...somnis al sol

Que penses que la llibertat no costa res, que ve sen se mes a nosaltres... que no s’ha lluitat per ella, doncs ets molt jove per saber el significat del que vol dir aquesta paraula, beneita joventut.
Els xicotets grans de pols que es mouen al so del vent, els núvols tan inquiets sempre d’un costat al altre i que semblen boles de coto, tan altes van, que semblen que van parats. Els desitjos, els plors, els somriures, el vent, el vent... tot va cap allà a on va el vent.
Els pàmpols, fulles que cauen i l’envolten tot a terra, soterrant els grans que no han pujat pel vent.
I els que han pujat per aquesta força ara cauen pel plors del coto, els núvols s’han emprenyat i no volen mes desitjos al infinit, així que tot el que somniem, tot el que pujava torna a la terra mare.
El desenvolupament de la ment dels humans... pot ser que estiga fet de somnis, somnis que tal vegada s’han fet realitat... si, tal vegada i si no, s’han quedat en el que eren, somnis.
Pugem al cim de la muntanya, es veu la mar, la ciutat, el port, a lo lluny...
Com si fora tot de joguet, però ens acostem i ja ens adonem de la realitat que esta dins de els carrers, de les cases, de les persones, les preses, corregudes, espentes, fins i tot malgrat que els somnis i desitjos no desapareixen de aquesta amalgamada visió.
La dona que ven fruita, l’home que lleig el diari, l’avi que camina amb el seu garrot, el xic que juga a la pilota i la pluja que comença a caure, i que esvara cap a baix pel vidre de la finestra... fa fred.
La fulla de la finestra s’ha fet fosca, ja no plou però la boira ha caigut de sobte enlluernant de foscor els carrers de la ciutat.
Ja no hi ha grans de pols, ni pàmpols, ni núvols de coto, ni desitjos... tampoc somriures, tot ha sigut tapat, esta negre ha caigut la nit i els somnis ens envolten amb la seua delicada sensació de plaer, quina meravella.
Que eixirà aquesta vegada del somni... qui ho sap? L’Aina ho sap?...no.
Pot ser la llibertat, però malgrat no estiga dins de nosaltres, de tots, no gaudirem de ella
Ja ha eixit el sol... no hi ha foscor... l’Aina de segur que amb la seua vitalitat, fins i tot vol entendre el somni... i tu? Ja ho has fet?


Batiste.

El vaixell de l'Aina. Somnis de la Lluna i Llop

Per a viure sols en tenim que alenar? la funcio d'alenar es per endur oxigen a les nostres cel.lules per a que puguen fer la seua feina dins del nostre cos. Aquestes xicots elements es reparteixen la tarea de fer que tot funcione de maravella. Amb els ulls vaig veure quan vaig pujar al enorme vaixell, dons volìa gaudir dels misteris, i de tantes i tantes cosses que es poden fer a la mar. La vida ens endùu moltes vegades a situacions a on no podem desenvolupar els nostres dessitjos. Em vaig baixar del vaixell a la primera parada que va fer... no volia continuar en aquella situacio, no m'apetia, però quan el vaixell va possar rumb a la bocana del port, vaig deixar d'anar amb aquella vida que no volia per a mi.
Amb una xicoteta barca vaig eixir d'aquet port, rumb a on? Vaig seguir els dictats de la meua ment, la meua raò em dia que havia de trobar alguna cosa per mi. Tinc el dret a equivocar.me, tinc dret a fallar, perque dels fallos i equivocacions tambè s'apren.
Aquet xicotet punt estava fen.se gran, fins que al arribar, l'illa davant de mi era una extensio de terra insolsa, semblava maleida com si estiguera diguenme que me'n anara. Pero la perseverancia i les ganes de lluitar i traure endavant la meua situacio va fer que trencara la barca i escomençara per a mi una nova manera d'enfocar la meua vida. No soc mes que nigu, pero tampoc menys. He arribat a casa de nit fart de treballar i pensant amb els meus xiquets, ja arregladets i al seu llit, he plorat, he plorat perque vull que tinguen tot el que a mi sempre he trobat a faltar. Per aixo lluite. Però també per mi estic content del que he fet, no enganye a ningu... els meus sentiments s'han ofuscat, em sent amb l'obligacio de gaudir de tornar a sentir... no vull que ningù senta res per mi, que no siga una simple atraccio fisica... he fet una coraça a on tot s'esvara, sentiments, llagrimes, dessitjos, estimes i amors... jo soc jo i les meues circunstancies i no vull pertany a ningu que no siga jo. A aquesta vida tot es efimer...perque llavors tinc que complicarmela? He aconseguit ser autosuficient, soc autodidacta, tot el que se ho se per mi, no cap m'ha ensenyat. Aixi que la persona... es aixi i no vol cambiar, no vol enamorarse de ningu, pero tampoc vol que cap s'enamore d'ella, diu que no vol patir i que ningu ho tinga que fer per ella.
Cadascu, pot fer de la seua existencia el rol que vullga...però. No ningu es pot tancar dins seu i fer quel vaixell no tinga parada a cap de lloc. No ens podem anar del Vaixell... ni hi han moltes cosses dins d'aquet vaixell. La vida sempre va endavant, entenim que compartir... paraules, situacions, sentiments, plors, un sonriure, una abraçada,un paseig a vora mar, petons al sofa mentres sentim la musica que ens agrada... no tot te que ser per a un a soles, agafats de la mà es pot caminar, junts es fan les cosses mes senzilles, mes simples... el vaixell de la vida no para en cap lloc, tu tens que ser que li demane la parada... mai no cap es per sempre, estem açi de pas, no es un desti, ni aplegar a l'arribada, es un cami, ple de trompicons i trampes, no es pla ni blanet...

Em recorde quel Llop li dia a la Lluna, Lluna per a veure't tin que alçar el cap.
La Lluna li contestava, si Llop, estic molt mas alta que tu.
Aleshores el Llop aullava a la Lluna perque volia la seua amistat i companyia i li deia, si Lluna estas mes alta, pero pensa...perque tambe estas amb la soletat dins de la teua ànima...

Despres el Llop fug amb la cùa entre les cames... Però de quan en quan desde el seu cau torna ha alçar el cap i amb els seus ulls entornats, veu que la Lluna...plora.

El tren...dels sonmis?

Sensera estava la seua il.lusio quan va pujar a aquell tren. L'optimisme l'eixia del seu pit cada vegada que alenava, sols tenìa un pensament al seu cap... el tenìa des de feia mesos, era el seu punt d'eixida, i tambè el final d'una etapa d'ha on havia sorgit (amb ajuda, per cert) i es trobava feliç.
L'hi semblava quel tren anava molt espallet, redeu, deurien haver fet ja el dixos AVE.
En un punt del camì pensava i pensava...que tinc que fer, l'hi caurè bè, sona el telefon... si digues?, ah bé, jo duc un pantalò vaquer i...ja, ja, tu roig...? val, de segur que et trobare, no mès entinc que fixar amb els teus ulls i no m'enganyarè perque son els mes meravellos que vist en la meua vida...si, si jo arribare mes prompter que tu, per poquet, però mes prompte. Fins ara carinyo... yo tambè.
Ens trobarem a la estaciò, deu, els seus ulls enlluernavem, no feia falta fanals, eren com dos estel.les al seu rostre, els mes bonics que havia vist mai.
Ens vam saludar i xerrant arribarem al hotel, anarem a sopar i sabeu que vam sopar?. Doncs pizza...coca cola i un nerviosisme natural s'interposava entre's dos, en la mateixa terrasa de la pizzeria prenguerm un cafe i despres forem a passejar una estona en aquesta ciutat que ningù del dos coneixìem, pero que de segur que varem fer nostra, perque va ser ha on ens trobaren i demostrarem l'estima que sentiem el un per l'altre...
Fou una nit perfecta, sen se tems per a somniar, una verdadera nit boja, una nit on descobrirem l'estima que sentien... ens despertarem tots dos alhora a la matinada, com si fora cosa de telepatia... o es que era telepatia? el llit i les parets es donaren conter de la força de l'amor i de la tranquilidat del plaer rebut.
Mes tart Morfeo guanya i ens despertarem abraçats com si forem novençans...peró es que realment ho erem i clar tornarem a la batalla... l'amor triompfa sempre i això es la seua realitat, carinyo t'estime, jo tambe t'estime amor... ens llevem del llit, i mes tart baixem a pasejar... ens acomiadem a l'estaciò, un tren al seu lloc i l'altre al seu destí no sen se dir.nos, fins a la nit carinyo.
Ara toca somniar, el pensament mai s'atura i en un raconet del meu cor s'ha quedat una xicoteta cicatrìu que tanca un buit que pot ser mai es plenarà...
Xuplan.se la ferida, el llop puja per el camí endolorit...arribarà, trobara el seu lloc? la boira i la nit li donen la benvenguda, mentres la lluna lluita per obrirse pas a traves dels nuvols. Adeu Llop, adeu Lluna... Adeu.