Malgrat...que som?

Sols caminem, però no hi ha arribada final. Sempre dic que els núvols, se’n van i tornen, mai es queden per sempre. L’obligatorietat de caminar junts, la sinergia, l’empatia i el “blues” formen part de molts somnis i fins i tot de realitats.
Perquè la caixa esta plena? L’omplim nosaltres? U tal volta ja ve així?
No sempre la muntanya en té arbres, pot ser que ni matolls...res, no res, però segueix sen muntanya encara que no estiga fèrtil.
Com podem determinar la validesa dels nostres passes, si encara no sabem caminar. Ens ensenyarem?
L’amistat, l’estima, la musica, les llums i les ombres del fanal se’n van allunyant si ens anem.
Però si ens acostem van fent-se cada vegada mes fermes i poderoses.
Si estic lluny de la meua estimada no sent els batecs del seu cor, però si hem vinc al seu costat, es com sorolls de canons. I tu els sents?
La sorra de la platja arrastrada pel vent fa al vidre de la meua finestra formes sen se sentit, i jo estic mirant-ho i vull donar-li la meua visió de futur. Que perquè? No ho sé. Aleshores ho saps tu?
Estan plens de realitats els somnis? Quan el llop troba esdeveniments inesperats al seu voltant, es mostra vulnerable en eixe instant... però quan se’n adona que tot el que ha vist es part de la seua existència es torna segur i segueix lluitant.
I es que la lluna, apareix pel cim de la muntanya i enlluerna amb la seua fosca llum.
Tornen els núvols a tapar la lluna, i torna el llop a cridar la lluna.
L’Aina... la platja, desitjos, el vaixell... i, hi som?