El vaixell de l'Aina. Somnis de la Lluna i Llop

Per a viure sols en tenim que alenar? la funcio d'alenar es per endur oxigen a les nostres cel.lules per a que puguen fer la seua feina dins del nostre cos. Aquestes xicots elements es reparteixen la tarea de fer que tot funcione de maravella. Amb els ulls vaig veure quan vaig pujar al enorme vaixell, dons volìa gaudir dels misteris, i de tantes i tantes cosses que es poden fer a la mar. La vida ens endùu moltes vegades a situacions a on no podem desenvolupar els nostres dessitjos. Em vaig baixar del vaixell a la primera parada que va fer... no volia continuar en aquella situacio, no m'apetia, però quan el vaixell va possar rumb a la bocana del port, vaig deixar d'anar amb aquella vida que no volia per a mi.
Amb una xicoteta barca vaig eixir d'aquet port, rumb a on? Vaig seguir els dictats de la meua ment, la meua raò em dia que havia de trobar alguna cosa per mi. Tinc el dret a equivocar.me, tinc dret a fallar, perque dels fallos i equivocacions tambè s'apren.
Aquet xicotet punt estava fen.se gran, fins que al arribar, l'illa davant de mi era una extensio de terra insolsa, semblava maleida com si estiguera diguenme que me'n anara. Pero la perseverancia i les ganes de lluitar i traure endavant la meua situacio va fer que trencara la barca i escomençara per a mi una nova manera d'enfocar la meua vida. No soc mes que nigu, pero tampoc menys. He arribat a casa de nit fart de treballar i pensant amb els meus xiquets, ja arregladets i al seu llit, he plorat, he plorat perque vull que tinguen tot el que a mi sempre he trobat a faltar. Per aixo lluite. Però també per mi estic content del que he fet, no enganye a ningu... els meus sentiments s'han ofuscat, em sent amb l'obligacio de gaudir de tornar a sentir... no vull que ningù senta res per mi, que no siga una simple atraccio fisica... he fet una coraça a on tot s'esvara, sentiments, llagrimes, dessitjos, estimes i amors... jo soc jo i les meues circunstancies i no vull pertany a ningu que no siga jo. A aquesta vida tot es efimer...perque llavors tinc que complicarmela? He aconseguit ser autosuficient, soc autodidacta, tot el que se ho se per mi, no cap m'ha ensenyat. Aixi que la persona... es aixi i no vol cambiar, no vol enamorarse de ningu, pero tampoc vol que cap s'enamore d'ella, diu que no vol patir i que ningu ho tinga que fer per ella.
Cadascu, pot fer de la seua existencia el rol que vullga...però. No ningu es pot tancar dins seu i fer quel vaixell no tinga parada a cap de lloc. No ens podem anar del Vaixell... ni hi han moltes cosses dins d'aquet vaixell. La vida sempre va endavant, entenim que compartir... paraules, situacions, sentiments, plors, un sonriure, una abraçada,un paseig a vora mar, petons al sofa mentres sentim la musica que ens agrada... no tot te que ser per a un a soles, agafats de la mà es pot caminar, junts es fan les cosses mes senzilles, mes simples... el vaixell de la vida no para en cap lloc, tu tens que ser que li demane la parada... mai no cap es per sempre, estem açi de pas, no es un desti, ni aplegar a l'arribada, es un cami, ple de trompicons i trampes, no es pla ni blanet...

Em recorde quel Llop li dia a la Lluna, Lluna per a veure't tin que alçar el cap.
La Lluna li contestava, si Llop, estic molt mas alta que tu.
Aleshores el Llop aullava a la Lluna perque volia la seua amistat i companyia i li deia, si Lluna estas mes alta, pero pensa...perque tambe estas amb la soletat dins de la teua ànima...

Despres el Llop fug amb la cùa entre les cames... Però de quan en quan desde el seu cau torna ha alçar el cap i amb els seus ulls entornats, veu que la Lluna...plora.