Pensaments

Plou i el vent colpeja en la fulla de la finestra, sembla els batecs del cor.
Un hivern aquest com els d’abans amb fred i neu.
La tassa de cafè fumeja.
Ja el tren esta arribant a l’estació i a traves de l’aigua que cau per els vidres el veig que lentament es deté.
S’ha pujat el coll del abric i es dirigeix a la eixida. Esta de pas i se’n va.
Xiula i poc a poc la gran figura va fent-se mes xicoteta i a la fi desapareix pel horitzó...
La roda es va arrastrant lentament, la seua vida es eixa, per terra sovint, no descansa mai el seu destí es rodar... i rodar, per l’aigua, pel fang, en la neu, per les pedres, no es una vida agradable, però es la seua. Te’n adones???
Cadascú sap qui es el seu? No. La línea de la vida no tindria sentit aleshores.
La Ventafocs tampoc sabia on estava el seu, el príncep... no s’ho imaginava, gens.
L’arc dels colors, el del iris, sols el vegem quan ja deixa de ploure.


Els rails de ferro on discorre el tren sembla el camí dels nostres pensaments, sempre conjunt als nostres desitjos.
Al llac la família d’ànecs van recorrent i retallant les aigües... gaudint de la seua profunditat i bellesa.
Saps tu si pensen... si es que pensen els ànecs? Ni hi ha que gaudir no mes del que la natura ens dona?
Els sentiments, poden amb la raó, u la raó guanya als sentiments?
Raó i sentiments van agafats de la mà i tots dos formen un conjunt ...
Somnis fet realitats.
Un altra dimensió... i un altre aspecte de vorer el camí a recorrer.