El tren...dels sonmis?

Sensera estava la seua il.lusio quan va pujar a aquell tren. L'optimisme l'eixia del seu pit cada vegada que alenava, sols tenìa un pensament al seu cap... el tenìa des de feia mesos, era el seu punt d'eixida, i tambè el final d'una etapa d'ha on havia sorgit (amb ajuda, per cert) i es trobava feliç.
L'hi semblava quel tren anava molt espallet, redeu, deurien haver fet ja el dixos AVE.
En un punt del camì pensava i pensava...que tinc que fer, l'hi caurè bè, sona el telefon... si digues?, ah bé, jo duc un pantalò vaquer i...ja, ja, tu roig...? val, de segur que et trobare, no mès entinc que fixar amb els teus ulls i no m'enganyarè perque son els mes meravellos que vist en la meua vida...si, si jo arribare mes prompter que tu, per poquet, però mes prompte. Fins ara carinyo... yo tambè.
Ens trobarem a la estaciò, deu, els seus ulls enlluernavem, no feia falta fanals, eren com dos estel.les al seu rostre, els mes bonics que havia vist mai.
Ens vam saludar i xerrant arribarem al hotel, anarem a sopar i sabeu que vam sopar?. Doncs pizza...coca cola i un nerviosisme natural s'interposava entre's dos, en la mateixa terrasa de la pizzeria prenguerm un cafe i despres forem a passejar una estona en aquesta ciutat que ningù del dos coneixìem, pero que de segur que varem fer nostra, perque va ser ha on ens trobaren i demostrarem l'estima que sentiem el un per l'altre...
Fou una nit perfecta, sen se tems per a somniar, una verdadera nit boja, una nit on descobrirem l'estima que sentien... ens despertarem tots dos alhora a la matinada, com si fora cosa de telepatia... o es que era telepatia? el llit i les parets es donaren conter de la força de l'amor i de la tranquilidat del plaer rebut.
Mes tart Morfeo guanya i ens despertarem abraçats com si forem novençans...peró es que realment ho erem i clar tornarem a la batalla... l'amor triompfa sempre i això es la seua realitat, carinyo t'estime, jo tambe t'estime amor... ens llevem del llit, i mes tart baixem a pasejar... ens acomiadem a l'estaciò, un tren al seu lloc i l'altre al seu destí no sen se dir.nos, fins a la nit carinyo.
Ara toca somniar, el pensament mai s'atura i en un raconet del meu cor s'ha quedat una xicoteta cicatrìu que tanca un buit que pot ser mai es plenarà...
Xuplan.se la ferida, el llop puja per el camí endolorit...arribarà, trobara el seu lloc? la boira i la nit li donen la benvenguda, mentres la lluna lluita per obrirse pas a traves dels nuvols. Adeu Llop, adeu Lluna... Adeu.