Cor... I cap

Si tu desitges alguna cosa diuen que tot el univers es confabula per a que aquest desig es converteix-se en realitat.
No se fins a que punt serà veritat, però si fora així les forces del univers tindrien molta feina que fer.
Pot ser que si en volem alguna cosa, en algú lloc dins del teu cos, i a algú punt a on estiga l’altre conjunt del somni, es faja un nexe comú, una interconnexió espiritual que tendeix a unir tots dos pensaments.
El volca, la neu, el foc, la muntanya, la pluja, el magma, la carretera, el vaixell, els trons, el cotxe, la mar i els llamps, tot forma par d’una barreja de noms sense molt sentit entre ells, però si provem a ordenar-los en formen un conjunt harmoniós.
Nosaltres no podem fer que es equivoquen ni els nostres sentits ni tampoc els nostres sentiments.
Som humans i si que nosaltres mateixa ens enganyem però no a ells.
Llavors perquè no crear eixe nexe entre cor i cap?
Quina sort tindríem eh? Normalment un mana mes que l’altre ( “tant munta...munta tant”) segon la persona...
Un cap de setmana, una aturada de la rutina, uns passejos vora mar, un resplendor al cel que enlluerna tota la nit al port, un sopar tranquil, una rosa, les mans per damunt la taula, unes mirades que aclareixen... Que diuen moltes coses sense parlar, l’atracció entre dos éssers que mai havien pensat en lo meravellós que pot ser un trobament, que es tornà idíl•lic per als dos. Per la Ventafocs i el Princep.
No cal l’hora, així com tampoc l’edat, sols d’il•lusió i del sentiments compartits.
No es gens fàcil, però si deixem parlar als ulls i escoltem el seu silenci pot ser que ens trobem al camí de la pau i l’enteniment, malgrat tindrem que descobrir el seu significat... Cap, cor, sentits i sentiments.

Situacions per a gaudir.

Temps, em sona que vol dir la relació que existeix entre la velocitat i l’espai...
També la quantitat d'experiència acumulada a traves de aquesta relació.
Experiències de tot tipus, de totes les maneres, de totes les formes, agradables i dolentes, tots em tingut i en tindrem per a bé o per a no tan bé però...
Si, si la memòria la posem en marxa ens adonem que tot el que hem fet ha sigut en base al temps, per això, per a lo altre, just per tot.
Però perquè no hem de poder regular-ho com vulguem?.
Quan estem en alguna situació dolenta, no passa mai, es fa etern... Recorda els moments, els dies passats amb una malaltia. Sembla que els dies es fan de trenta hores, transcorren amb una lentitud molt angoixant.
Metges, infermeres, medicaments, febre, menjars insulsos, sen se ganes de res.
I quan canviem aquesta per un altra visió, quan entornem ells ulls i tot el que veiem es torna d’un color semblant al de cel i la teua imaginació et dona sensacions que fins i tot vols que es queden gravades per no oblidar-les mai.
Quan el teu cor davant de l’ordinador sembla que vol anar-se del teu pit, quan els seus batecs donen forma a una batalla de canons...
Quan estàs parlant amb el ésser que tu vols, i t’oblides de tot el que passa al teu voltant i no mes tens ulls per a veure i orelles per escoltar el que esta deien...
I quan et cau la baveta perquè estàs somniant... i just et desperten.
Llavors es quan la relació... augmenta la velocitat i redueix l’espai.
Quan les muses no son amb tu... i quan si que estan, ho agraeixes o no.
No podem amb el temps, però si fer de ell el teu aliat.
No em de lluitar amb ell, tenim que aprendre a viure en conjunt.
Somniar quan toca i viure...
Tenim que trobar la relació, somni - realitat i fer que la trobada estiga plena de... allò que volem.
Platja, muntanya, cel, riu, camí, aigua, sorra, llamps i trons...i pensaments i petons.
A la Ventafocs també li faltava el... temps...? O tal volta el príncep?

Pensaments

Plou i el vent colpeja en la fulla de la finestra, sembla els batecs del cor.
Un hivern aquest com els d’abans amb fred i neu.
La tassa de cafè fumeja.
Ja el tren esta arribant a l’estació i a traves de l’aigua que cau per els vidres el veig que lentament es deté.
S’ha pujat el coll del abric i es dirigeix a la eixida. Esta de pas i se’n va.
Xiula i poc a poc la gran figura va fent-se mes xicoteta i a la fi desapareix pel horitzó...
La roda es va arrastrant lentament, la seua vida es eixa, per terra sovint, no descansa mai el seu destí es rodar... i rodar, per l’aigua, pel fang, en la neu, per les pedres, no es una vida agradable, però es la seua. Te’n adones???
Cadascú sap qui es el seu? No. La línea de la vida no tindria sentit aleshores.
La Ventafocs tampoc sabia on estava el seu, el príncep... no s’ho imaginava, gens.
L’arc dels colors, el del iris, sols el vegem quan ja deixa de ploure.


Els rails de ferro on discorre el tren sembla el camí dels nostres pensaments, sempre conjunt als nostres desitjos.
Al llac la família d’ànecs van recorrent i retallant les aigües... gaudint de la seua profunditat i bellesa.
Saps tu si pensen... si es que pensen els ànecs? Ni hi ha que gaudir no mes del que la natura ens dona?
Els sentiments, poden amb la raó, u la raó guanya als sentiments?
Raó i sentiments van agafats de la mà i tots dos formen un conjunt ...
Somnis fet realitats.
Un altra dimensió... i un altre aspecte de vorer el camí a recorrer.

Malgrat...que som?

Sols caminem, però no hi ha arribada final. Sempre dic que els núvols, se’n van i tornen, mai es queden per sempre. L’obligatorietat de caminar junts, la sinergia, l’empatia i el “blues” formen part de molts somnis i fins i tot de realitats.
Perquè la caixa esta plena? L’omplim nosaltres? U tal volta ja ve així?
No sempre la muntanya en té arbres, pot ser que ni matolls...res, no res, però segueix sen muntanya encara que no estiga fèrtil.
Com podem determinar la validesa dels nostres passes, si encara no sabem caminar. Ens ensenyarem?
L’amistat, l’estima, la musica, les llums i les ombres del fanal se’n van allunyant si ens anem.
Però si ens acostem van fent-se cada vegada mes fermes i poderoses.
Si estic lluny de la meua estimada no sent els batecs del seu cor, però si hem vinc al seu costat, es com sorolls de canons. I tu els sents?
La sorra de la platja arrastrada pel vent fa al vidre de la meua finestra formes sen se sentit, i jo estic mirant-ho i vull donar-li la meua visió de futur. Que perquè? No ho sé. Aleshores ho saps tu?
Estan plens de realitats els somnis? Quan el llop troba esdeveniments inesperats al seu voltant, es mostra vulnerable en eixe instant... però quan se’n adona que tot el que ha vist es part de la seua existència es torna segur i segueix lluitant.
I es que la lluna, apareix pel cim de la muntanya i enlluerna amb la seua fosca llum.
Tornen els núvols a tapar la lluna, i torna el llop a cridar la lluna.
L’Aina... la platja, desitjos, el vaixell... i, hi som?

Pols a la pluja...somnis al sol

Que penses que la llibertat no costa res, que ve sen se mes a nosaltres... que no s’ha lluitat per ella, doncs ets molt jove per saber el significat del que vol dir aquesta paraula, beneita joventut.
Els xicotets grans de pols que es mouen al so del vent, els núvols tan inquiets sempre d’un costat al altre i que semblen boles de coto, tan altes van, que semblen que van parats. Els desitjos, els plors, els somriures, el vent, el vent... tot va cap allà a on va el vent.
Els pàmpols, fulles que cauen i l’envolten tot a terra, soterrant els grans que no han pujat pel vent.
I els que han pujat per aquesta força ara cauen pel plors del coto, els núvols s’han emprenyat i no volen mes desitjos al infinit, així que tot el que somniem, tot el que pujava torna a la terra mare.
El desenvolupament de la ment dels humans... pot ser que estiga fet de somnis, somnis que tal vegada s’han fet realitat... si, tal vegada i si no, s’han quedat en el que eren, somnis.
Pugem al cim de la muntanya, es veu la mar, la ciutat, el port, a lo lluny...
Com si fora tot de joguet, però ens acostem i ja ens adonem de la realitat que esta dins de els carrers, de les cases, de les persones, les preses, corregudes, espentes, fins i tot malgrat que els somnis i desitjos no desapareixen de aquesta amalgamada visió.
La dona que ven fruita, l’home que lleig el diari, l’avi que camina amb el seu garrot, el xic que juga a la pilota i la pluja que comença a caure, i que esvara cap a baix pel vidre de la finestra... fa fred.
La fulla de la finestra s’ha fet fosca, ja no plou però la boira ha caigut de sobte enlluernant de foscor els carrers de la ciutat.
Ja no hi ha grans de pols, ni pàmpols, ni núvols de coto, ni desitjos... tampoc somriures, tot ha sigut tapat, esta negre ha caigut la nit i els somnis ens envolten amb la seua delicada sensació de plaer, quina meravella.
Que eixirà aquesta vegada del somni... qui ho sap? L’Aina ho sap?...no.
Pot ser la llibertat, però malgrat no estiga dins de nosaltres, de tots, no gaudirem de ella
Ja ha eixit el sol... no hi ha foscor... l’Aina de segur que amb la seua vitalitat, fins i tot vol entendre el somni... i tu? Ja ho has fet?


Batiste.

El vaixell de l'Aina. Somnis de la Lluna i Llop

Per a viure sols en tenim que alenar? la funcio d'alenar es per endur oxigen a les nostres cel.lules per a que puguen fer la seua feina dins del nostre cos. Aquestes xicots elements es reparteixen la tarea de fer que tot funcione de maravella. Amb els ulls vaig veure quan vaig pujar al enorme vaixell, dons volìa gaudir dels misteris, i de tantes i tantes cosses que es poden fer a la mar. La vida ens endùu moltes vegades a situacions a on no podem desenvolupar els nostres dessitjos. Em vaig baixar del vaixell a la primera parada que va fer... no volia continuar en aquella situacio, no m'apetia, però quan el vaixell va possar rumb a la bocana del port, vaig deixar d'anar amb aquella vida que no volia per a mi.
Amb una xicoteta barca vaig eixir d'aquet port, rumb a on? Vaig seguir els dictats de la meua ment, la meua raò em dia que havia de trobar alguna cosa per mi. Tinc el dret a equivocar.me, tinc dret a fallar, perque dels fallos i equivocacions tambè s'apren.
Aquet xicotet punt estava fen.se gran, fins que al arribar, l'illa davant de mi era una extensio de terra insolsa, semblava maleida com si estiguera diguenme que me'n anara. Pero la perseverancia i les ganes de lluitar i traure endavant la meua situacio va fer que trencara la barca i escomençara per a mi una nova manera d'enfocar la meua vida. No soc mes que nigu, pero tampoc menys. He arribat a casa de nit fart de treballar i pensant amb els meus xiquets, ja arregladets i al seu llit, he plorat, he plorat perque vull que tinguen tot el que a mi sempre he trobat a faltar. Per aixo lluite. Però també per mi estic content del que he fet, no enganye a ningu... els meus sentiments s'han ofuscat, em sent amb l'obligacio de gaudir de tornar a sentir... no vull que ningù senta res per mi, que no siga una simple atraccio fisica... he fet una coraça a on tot s'esvara, sentiments, llagrimes, dessitjos, estimes i amors... jo soc jo i les meues circunstancies i no vull pertany a ningu que no siga jo. A aquesta vida tot es efimer...perque llavors tinc que complicarmela? He aconseguit ser autosuficient, soc autodidacta, tot el que se ho se per mi, no cap m'ha ensenyat. Aixi que la persona... es aixi i no vol cambiar, no vol enamorarse de ningu, pero tampoc vol que cap s'enamore d'ella, diu que no vol patir i que ningu ho tinga que fer per ella.
Cadascu, pot fer de la seua existencia el rol que vullga...però. No ningu es pot tancar dins seu i fer quel vaixell no tinga parada a cap de lloc. No ens podem anar del Vaixell... ni hi han moltes cosses dins d'aquet vaixell. La vida sempre va endavant, entenim que compartir... paraules, situacions, sentiments, plors, un sonriure, una abraçada,un paseig a vora mar, petons al sofa mentres sentim la musica que ens agrada... no tot te que ser per a un a soles, agafats de la mà es pot caminar, junts es fan les cosses mes senzilles, mes simples... el vaixell de la vida no para en cap lloc, tu tens que ser que li demane la parada... mai no cap es per sempre, estem açi de pas, no es un desti, ni aplegar a l'arribada, es un cami, ple de trompicons i trampes, no es pla ni blanet...

Em recorde quel Llop li dia a la Lluna, Lluna per a veure't tin que alçar el cap.
La Lluna li contestava, si Llop, estic molt mas alta que tu.
Aleshores el Llop aullava a la Lluna perque volia la seua amistat i companyia i li deia, si Lluna estas mes alta, pero pensa...perque tambe estas amb la soletat dins de la teua ànima...

Despres el Llop fug amb la cùa entre les cames... Però de quan en quan desde el seu cau torna ha alçar el cap i amb els seus ulls entornats, veu que la Lluna...plora.

El tren...dels sonmis?

Sensera estava la seua il.lusio quan va pujar a aquell tren. L'optimisme l'eixia del seu pit cada vegada que alenava, sols tenìa un pensament al seu cap... el tenìa des de feia mesos, era el seu punt d'eixida, i tambè el final d'una etapa d'ha on havia sorgit (amb ajuda, per cert) i es trobava feliç.
L'hi semblava quel tren anava molt espallet, redeu, deurien haver fet ja el dixos AVE.
En un punt del camì pensava i pensava...que tinc que fer, l'hi caurè bè, sona el telefon... si digues?, ah bé, jo duc un pantalò vaquer i...ja, ja, tu roig...? val, de segur que et trobare, no mès entinc que fixar amb els teus ulls i no m'enganyarè perque son els mes meravellos que vist en la meua vida...si, si jo arribare mes prompter que tu, per poquet, però mes prompte. Fins ara carinyo... yo tambè.
Ens trobarem a la estaciò, deu, els seus ulls enlluernavem, no feia falta fanals, eren com dos estel.les al seu rostre, els mes bonics que havia vist mai.
Ens vam saludar i xerrant arribarem al hotel, anarem a sopar i sabeu que vam sopar?. Doncs pizza...coca cola i un nerviosisme natural s'interposava entre's dos, en la mateixa terrasa de la pizzeria prenguerm un cafe i despres forem a passejar una estona en aquesta ciutat que ningù del dos coneixìem, pero que de segur que varem fer nostra, perque va ser ha on ens trobaren i demostrarem l'estima que sentiem el un per l'altre...
Fou una nit perfecta, sen se tems per a somniar, una verdadera nit boja, una nit on descobrirem l'estima que sentien... ens despertarem tots dos alhora a la matinada, com si fora cosa de telepatia... o es que era telepatia? el llit i les parets es donaren conter de la força de l'amor i de la tranquilidat del plaer rebut.
Mes tart Morfeo guanya i ens despertarem abraçats com si forem novençans...peró es que realment ho erem i clar tornarem a la batalla... l'amor triompfa sempre i això es la seua realitat, carinyo t'estime, jo tambe t'estime amor... ens llevem del llit, i mes tart baixem a pasejar... ens acomiadem a l'estaciò, un tren al seu lloc i l'altre al seu destí no sen se dir.nos, fins a la nit carinyo.
Ara toca somniar, el pensament mai s'atura i en un raconet del meu cor s'ha quedat una xicoteta cicatrìu que tanca un buit que pot ser mai es plenarà...
Xuplan.se la ferida, el llop puja per el camí endolorit...arribarà, trobara el seu lloc? la boira i la nit li donen la benvenguda, mentres la lluna lluita per obrirse pas a traves dels nuvols. Adeu Llop, adeu Lluna... Adeu.

Ventafocs

Mai he sabut d'ha on venen aquestes velles narratives i relats que semblen que als xiquet cautiven sen-se poder explicar molt be el motiu
El treball en aquest moments no esta per desaprofitar, a mes, a mes ni ha que tancar el puny i fer-se amb enll sempre que es puga...es per això que la xicona va escomensar el seu nou treball a la casa gran que esta al cim de la muntanya.
La mare, l'avia i tres filles, que feien la vida un poc dolenta al pobre home que ni havia a la casa. Pare de les germanes, home de la filla del avia i que no l'hi caia gens be a la velleta.
L'home calia de gaudir de la natura, peró tambe el motiu d'anar.se al bosc era per poder pedre de vista a les femelles i alenar aire fresc, que li hi feia molt de bè.
Aleshores tot dins de casa era...Maria fes allò, Maria porta'm, Maria neteja... Maria grana, Maria... Maria, Maria amunt, Maria avall, no es feia res que no estiguera Maria pel mig.
I Maria es va fartar de tot lo dia escoltant el seu nom i es v'anar a lo llit, cansada de tot y de tots.
Maria baixava molt suau per l'escala ampla que duìa al gran salò de ball, no li va agradar la musica i sen-se dir res va passar al costat on estava l'habitacio dels ordinadors i escomensà a parlar amb la gent...
Se'n va trobar un xic que li va agradar i xerrant, xerrant s'oblida de la casa del cim i de les seues dolentes habitants, entre abraçades i B7s i bones intenciòns virtuals, quedaren en que es verien un dìa no molt llunya, però el cansament li guanyava i despedinse del seu estimat se'n va anar al seu llit correguens perque el rellontxe li deia qu'era molt tart.
Alsant dema es despertà a l'hora i quan anava a ficarse el calçat es donà conter que li faltava una espardenya...
Qui trobara l'espardenya de Maria?
Maria s'ha despertat i no ningù ha anat posar-li res al seu peu.
Els somnis no sempre es compleixen.
A que tots vlodriem donarli un final feliç?
Doncs tenim que deixar que la vida ja donara forma, per a bè...o no tant, pero es aixi.
Somnian som feliços, peró quan tornen a la realitat ens adonem quel mon es com es...
La Ventafocs també es va donar conter...

Temps de...neteja?

Que cosa en tinc que fer per a tornar al mon dels esser vius? En la xarcia de molecules de quansevol, ni hi han cosses, que fan que viure siga mes u meyns agradable. El vaixell navega suau i va visitant les illes que troba al seu camì, la gent gaudeix de les platjes de blanca sorra i hotels d'ensomnis, menja i beu, balla, fan l'amor baix d'un cel estelat i fosc. Aquesta aturada a sigut a l'illa...La Primera, alçandemà, retrobem viatge, tornem a navegar, ens anem dins de la mar, l'oratge encara ens acompanya, però ja fan acte de presencia les ones que menegen però no masa d'un costat a l'altre i de proa a popa tota la figura majestuosa del veler, i sembla que arribem a un altra illa, si...La Segona, plena de vegetaciò i orgullosa del seu estat i la seua posicio dins del ordre estableït, els rius recorren la seua fisonomia i les muntanyes s'alçen cap al cel com si foren dents d'una serra, ni hi ha vida a vora mar, però en dins el desert s`ha fet amb tota l'antiga vegataciò i ja no queden ni arbres ni matolls, la sorra va guanyant al verger...ens hem quedat a la nau perque ja no hi havia lloc, sols eren pocs els hotel...l'estancia en aquesta illa no ha sigut com l'altra. I eixim a la matinada, amb les veles al vent unflades, anem cami a la majestuositat del ocean. Al cap d'uns dies en que hem vixcut plaenerament al vaixell a on gaudim de totes les maneres al casino, al teatre, cinema... ens acostem a la illa denominada, La Tercera. Deixem la nau i per les instal.lacions portuaries del xicotet port caminem fins aplegar al hotel...no es el que haviem pensat, mes be es roinòs i dolent, peró estem a terra, ja no ballem amb les ones i ens sentim segurs. Despres de sopar al llit...que bò, un llit que no es meneja.
Els pastgers cauen en els brasos de Morfeo.
De sobte l'illa es sacsejada brutalment, un fort terratrèmol i l'erupciò dels volcans, de tots els volcans de l'illa alhora fan quel del son es pase a la desesperaciò per trobar un lloc per fugir del cataclisme, la xicoteta ciutat s'ha convertit roja pel rius de lava i s`afona en la terra oberta pel sisme. Ja no hi ha res,ni illa, ni vaixell...res. S'aturat la violencia dels elements, la mar es converteix en una bassa d'oli, però dins d'els seus budells ara es veu, l'illa, el vaixell i totes els desitjos de la gent que gaudìa dels plaers guanyats al llarg d'una vida de treball...
Com una descarrega electrica al cap, les neurones es possen a treballar dins del cervell, m'han despertat de la meua siesta, obric els ulls i veig que del sol que fea, em passat a una boira vespertina, que banya tot al seu pas. Del sol lluent hem passat a la plutja humida i serena.
El significat del somni...? Doncs m'agradaria que algù em diguera que vol dir...
Ara, bona nit i feliços somnis... B7s.a tothom.

Si jo em vull... tornare a voler, Lluna

En la taula de aquet bar on acabe de dinar, al costat de la finestra, i mirant el nostre maditerràni, la platja, i amb la cullera fent circles al cafè que tinc davant, el fum putja cap al meu rostre i em invadeix la boira del records... si, qui ho havia de dir en tinc de records i això es per quel temps va pasant... pasant i deixant la seu emprenta.
Quan un pasatje de la teua vida, apareix davant dels teus ulls i sembla que t'entra l'angoixa i penses que si ha suceit, es per algo, perque tenìa que ser aixi,i aquell esdeveniment es va acabar pero va ser teu. Quan t'en adones que la teua presencia no vol dir res per l'altre...Quel les sensaciòns no son compartides i quel temps es teu a soles, que obrigues l'aixeta i ja no brolla res... i que et donen l'esquena i no mes sents que sorolls i paraules embolicades, es aleshores que tens que parlar i deixar de fer...
Ja ha caigut el vespre, la nit l'abraça tot amb la magica foscor d'ombres, nuvols i llum de lluna, qui es qui, ha vingut amb la seua granera... el seu conjur es car i em toca vendrer l'anima a camvi de la certessa per a que siga fort, per a que puga tornar a viure sen se febleses.
Em sent un altre i li demane al cambrer que em duga el sopar, em diu, el sopar? I me'n adone que estic amb la cullereta menejant el cafè, osticcc... bec i sent una sensaciò de pau, sent que jo estic volen-me, que puc tornar a voler a la gent, els pors ja s'han fugit i jo torne a viure...
El conjur, la Bruixa, la Lluna i la Nit i el voler ser... han fet quel Llop es refaja un altra volta eixint del cau diguent... Aaaauuu... (soc diferent Lluna)

El somni del orso.

Es temps de fred, de plutja, vent, neu, de temperatures baixes i de gelades al cor, i a mes a mes fogueres i focs al ànima. Que us sembla que fa ha estes dades el orso, hivernar...? tal volta i perque no somniar? esta aillat a la seua cova ha baixat el seu nivell de llatits al cor, pero duu dins el orset que naixera en quan se'n vaga el fred. Qui es el que s'atreveix a dir el que passa pel cap del orso?
Per les terres del Serenguetthi una familia de felins, lleòns i lleones amb la seua monyera al vent calent i boxornòs guaiten les seues forçes baix d'un gran arbre a la ombra de les seues branques, tenen menjar i s'apareen i naixeran el seus cadells.
En ambients tan diferents, ni hi ha un mateix fì, procrear i endur una plaenera vida.
Però mai sen's ocorreria cambiar la forma de vida d'aquets animals, perque de segur que morirìen.
NO en tenim que anar contra corrent i moltes vegades ha fem. Ni hi ha que deixar que la vida ens adone tot allò que sap i que nosaltres dins de la nostra ceguera no volem acceptar.
Lluitar, anar, guanyar tornar, perdrer i tal volta en un xicotet racò pensar, somoniar i viure amb la parella, procrear, criar i ajudar als fills a que puguen fer el que a nosaltres ja hem arribat. Voleu pensar amics una miqueta? em tingut manca de temps u l'hem estalviat? El temps estalviat no torna i si voleu gastar.ho ja heu fet tart. No aturem i tampoc estalviem, perque el temps es això, fer les cosses que ni hi ha que fer, i despres...res. Viure sen se mals de cap, obrir el cor i fer de l'anima el sentiment que ens porte al benestar i feliçitat que tots en volem. Tenim que tindre temps per somniar...

Tiempo...evasion, sueño?

Entiendo que estamos, que estamos? o no estamos...? no se, lo sabes tu?, Viendo pasar los dias, los segundos, las semanas, los meses, las horas y los años y tambien los minutos.Pasa el tiempo, no va ha volver y no le damos importancia, solo nos damos cuenta que, pasa el tiempo, pero no, que no volverá. Leemos, miramos tv. vemos cine, vamos al teatro, "navegamos" por internet, por los espacios y paginas de intercambios de opinion, que no de pareceres...pero si de voluntades. Te adentras y no te das cuenta que pierdes tu tiempo, pero...realmente lo pierdes? Como puedes perder una cosa que no es tuya? Porque el tiempo es otra cosa que desconocemos es una dimensiòn inexplorada, initeligible para nosotros los humanos. Tormenta, miedo? arco iris, belleza? noche, temor? luna, reverberaciòn? sol, vida? sèptima dimensiòn, evasiòn...? o una simple e inesperada evoluciòn hacia lo desconocido, tiempo...? si te das cuenta o quiza no te la des, pero tampoco importa porque ocurre en otra dimensiòn. Viaje hacia ninguna parte o volviendo de alguna parte? tampoco importa, el tiempo lo desconocemos, que hacer con el? Las luces van, se esconden y vuelven a mirar a lo incierto, que hacer? seguimos, vamos a adentrarnos, vamos a oir los sonidos de estas imagenes, los ruidos de las sombras y sentir los enigmas de la situaciòn esta, incompleta ella. Bruma, niebla no se, no hay viento y no se levanta solo se oye esa luz entre las imagines de las sombras. Todo se llena de nada...que haremos con nada? Sigue la velocidad entre paradas ella, pienso, vuelvo a andar, continùo, no entiendo...que estoy haciendo? Estoy navegando dentro de mi cerebro, algo me ha dicho que tengo que seguir para poder intentar ver, saber, olfatear, notar i oir, pero esto es de otra dimensiòn, yo estoy en la septima, no te acuerdas mente? Volverè para que me digas que es, que relaciòn hay entre el tiempo y tu... Ahora tengo que salir de ti...
Me doy cuenta que acaba de sonar el despertador, estoy, me despierto, salgo de esta evasiòn, salgo de mis sueños, vuelvo a ver la realidad, pero... Tiempo, me dejaras volver??? me dejaras profundizar en ti, querras hacerme partìcipe de tu relidad??? O es que tambien eres, un sueño...???????????

Cursa, somni... veritat

Sempre he tingut curiositat per les cosses, les formes, les acciòns i els actes que no puguem percibir. Els sentiments, els pensaments, el desenvolupament del cervell. Els reptes que ens agarrem i que volem esclarir. Havia pensat que arribar al cim de la propera muntanya, que la veia davant de mi, era prou senzill... però es que en els meus somnis estava veient l'amplaria de la vall que ni hi havia als meus peus, quina bellea, quina sensaciò de plaer i quin cuadre tan natural i reial, arbres, matolls, aus, nùvols, vent i silençi, abrumador silençi...el sò mes gratificant, rumor dels movimentes de les branques, de les fulles que es confondeix amb el sò tan sorollòs del silençi.

Em veig caminant... i me'n adone, ostres¡¡¡¡¡¡ no en tinc cames¡¡ doncs estic anan't, com es això? estic pujant al arbre, m'agarre amb totes les meues forçes i em quede alli, estic fent el que dec de fer, la meua transformaciò. La metamorfossi en farà eixir viu de nou en un altre cos. Com pot ser que d'un cuq lleig i arrastrat... puga eixir una papallona amb colors tan diversos i plens de vitalitat orgull de moviments increibles.

No sabem que es el que sucedeix dins del capullo, com pensava la gruga i com pensa la papallona, pero lo que si que nos dona resposta es quel cuquet d'una manera u altra, va pujar al cim de la muntanya.

El sentiment, l'0rgull i la predispossiciò a traves de la constancia i la força i l'estima amb el que ens envolta ha fet quel somni es converteixca en una realitat.

Si no tinguerem la possibilitat de somniar, no tendriem l'oportunitat de vorel.los fet realitats.

Per això la vida no es fa una llista de tot el que has aconseguit. En la vida fem una messura dels obstacles que'm trobat pel cami. Lluita amb totes les forçes per allò que desitjes perque al final i no importa les vegades que ho intentes, trobaras el que vas buscant.

Els sentiments....somniant els aconseguirem. Amics, somniant...viurem.

trilogia: La bruixa, La lluna i el llop

El llop eixe animal enigmatic i carismatic, majestuos i emblematic... que en te aquesta figura, que sempre la relacionem amb la lluna? es que tal volta es un bruix?no... La bruixa amb la seua granera, esperant la lluna. Y la lluna enllumenant la nit amb la seua reverberaciò. Quina relaciò tenen bruixa, lluna i llop... fem una conjugaciò verbal, Jo bruixa. Tu lluna i El llop, no ni hi han temps verbals. Llavors no cap de relaciò gramatical, però si que tenen una relaciò lliteraria amb els temps dels relats històrics.
El llop eixe depredador que sembre treballa en equip, que lluita a soles dins de la manada per trobar el seu lloc en la jerarquìa i fins que tè forçes es lo rei... però els anys no perdonen ni guaiten per ningù, la llei de la natura s'impossa.
Cau la neu amb força i el soroll que es sent a la clariana del bosc, els aullits llastimers eixen i venen fora de la lluita. Rei que t'ha passat? el teu temps s'acabat?... amb la cùa entre les cames, poc a poc, plorant llastimerament puja pel camì, i fuig dels seus compnyans, de la seua companya dels qu'eren els seus subdits...
En un racò de la muntanya, amb la blanquina de la neu la lluna no ha vollgut perdre's la lluita i veu com el llop ha perdut la seua ultima batalla. La pena que sent la lluna cau en forma de neu, dels seus ulls es despenjen les volves que cauen i envolten i arropen al llop con si vullguera cuidar-ho i sanar-ho.
S'ha tombat i rellameix les ferides, j'aplegat la retirada, el dolor de les ferides no es tant quel dolor dels seus sentiments rebutjats, xafats... el rastre i les emprentes de sang del llop s'aturen i ja dins de la cova guaita el seu torn i mira a la lluna i veu la figura de la bruixa volant amb la granera... les llàgrimes cauen dels ulls del llop sap que l'ultima batalla la perdut, se l'hi ha anat s'ha bruixa, s'amagat la lluna... Aùlla llop,i aullant, aullant es queda esperant... la mort.
Segueix bruixa, donat presa lluna... es sent dir al llop.

Estimant... i perdonant.

Quantes cosses dolentes fem al llarc de la nostra vida...?

I de quantes ens arrepentim?

I de quantes voldriem ni escomençar tal volta...?

I de quantes tornariem a fer a mès a mès...?

Som humans i els error son compatibes amb la nostra vida.

Però...quantes persones son capaços, de saber perdonar aquets errors...?

Si ni hi ha arrepentiment, ni hi ha perdò?

I si ha hagut perdò... que bò l'arrepentiment.

El saber perdonar...no esta al abast de totes les persones.

Ni hi ha gent, que viu amb l'intransigencia i es pensen que son rectes...

El perdò es un valor humà

L'intransigencia es l'intolerancia.

Hojas caidas.

Por aquello de la multiculturalidad... toca escribir en castellano, veamos...
Quien no ha soñado alguna vez con que le tocaba la loteria, con que conseguia un buen puesto de trabajo, con que sus hijos se educaban y conseguian terminar sus estudios, quien no ha soñado infinidad de ocasiones en ser feliz?
Quien no es capaz de soñar? Vivimos en una sociedad, que se llena de falsas promesas, que nos acosa, nos instiga, nos estresa, nos enferma, nos miente, nos hace ver unas expectativas incompletas, para que estemos siempre pendiente de ella, de esta sociedad enferma y convulsa.
Quien no ha soñado en curar a esta sociedad? por lo menos soñando...se entiende la gente? Yo he soñado con que en mi Pais se instale la verdad politica y social. Ficciòn? Es posible. Cuando ves a toda esta gente de aqui para alla, corriendo, viene la voz...y te dice, amigo, sueña, sueña, sueña. Y sueño...en la niebla de mi camino, se hace notar la presencia del beso que perdi, el abrazo que no halle y el sentimiento de ese amor que pudo y no fue. En este espacio que me encuentro, la serenidad triunfa, el engaño no existe, la verdad campea, la mentira se esconde. La libertad, el sentido del bien, la opulencia mental, el desarrollo por igual, las oportunidades, el sentido laico de una sociedad, la igualdad, el respeto... en esta dimension, donde vivir es compartir, donde cada persona tiene su propio espacio, sus mismos deberes y su mismo protagonismo sus responsabilidades son compartidas y sus derechos admitidos y respetados por igual. Todos somos iguales, en el amplio sentido del significado de la palabra. Nadie juzga a nadie, porque todos nos sentimos representados, todos estamos involucrados en ese gran deseo de convertir una sociedad en un proyecto comun donde las personas sean eso personas, sin peldaños que subir y sin agujeros que saltar.
Oigo un leve ajetreo, abro los ojos... me despierta el silbido del tren a su entrada a la estaciòn, vuelvo a la realidad, la gente sigue corriendo, acelerada por las situaciones del sistema. He vuelto, pero no desistire en mi lucha por conseguir la libertad, laboral, politica y social. En mi camino perdì la estima, pero la encotrare. Vivir, luchar, amar, pensar,seguir, lluvia, nieve, mar, viento, rio.
Anarquia?... utopia?... no, solo son sueños...La sociedad cambiarà, cuando los sueños perdidos en un rincon del tiempo, podamos hacerlos realidad.
Sueña amigo, sueña mi amiga porque soñar es eso...evasiòn y verdad.

I...tambè, desitjos.

Batiste Roses Barbera El 24 de diciembre de 2009 a las 3:57
Estic passejant a la platja... vora mar i l'aigua com si això no anara amb ella em mulla els peus, no me'n adone, ni de les ones, ni de la bromera que fan i tampoc del meus sabates totalment banyades... He fet un gir. Els meus ulls, quasi tancats pel vent i per les gotes de plutja, em fan mal a la cara. Però com si allò espentejant-me...estiguera digen-me vine, perquè no vens? No trobe el pont, li dic, que has fet amb el pont? ell em contesta, quin pont?... Quin pont? i tu m'he ho dius, el de mar blava, el vaes fer tu, perque jo anara d'un costat a l'altre i ara no el trobe.
Com el tens que trobar? Quan el muntar al pont se li queda prohibit, el pont de mar blava, es confundeix amb l'entorn, l'aigua l'envolta i ja no es veu, desapareix...
Torne a mirar la plutja esvara i cau i es confondeix amb l'aigua salada de la mar, com si no em deixara vorer el pont, vull vorer el pont però se'n ha anat, la veu te raò.
Es que tal volta estic en pecat? he fet alguna cossa dolenta? perquè no puc, ni vorel-ho ni pujar...? Veu, es que tu no saps qu'els Bruixots no pequem? ens enganyem, pot ser que si...però mai pequem. D'altra banda, segur que la Bruixa Mare ha fet el brebatje i ara no puc...m'ha rebaixat, m'ha llevat el meu rango, i ara ja no soc res, torne a ser un mortal mes, si es açò... perque estic pensant. Me'n adone que en tinc de sentiments. Menys mal, he tornat a ser jo, amb les meus feblesses i els meus defectes.
Qu'estas digun-me Veu? si, si, t'escolte...ja vaig.
Camine cap en dins de la mar, baixe lo cap i veig que ve... ja està açi... he muntat al seu llom i es somergis sota l'aigua, cap a baix, cap a baix, però....jo no puc respirar dins del aigua, i ho estic fent, redeu qu'em passa? El Tritò no para la seua marxa...estic respirant. Arribem, desmunte del Tritò i el peix centinel-la m'acompanya dins del palau, esperem a l'antesala, s'obri la porta i alli esta el rei Neptù i el seu Trident... Com si fora una ballesta la forca m'empala el meu pit amb tanta força que caic a terra, Neptù ve cap a mi...no puc donar credit el qu'estic vejent, Neptù...soc jo...
El soroll del trò acompanyat del llamp, fa que obriga els ulls, estic banyat, la plutja cau amb força, m'alçe i busque el pont de mar blava... no el trobe!!!! No està.!!!! Em lleve de la platja, me'n vaig amb la ment aturada...no he sonmiat. Torne a la realitat, que hi farem?? Qui sap el que vindrà, ja... ja no en tinc bruixa, però tenim que seguir lluitant, i si en vè un altra...? De segur que bruixa... no serà. I perque no? em pregunta Neptù. No ho se?? Doncs perque de les bruixes...tu, no tens qu'escapar.
Realitat, ficciò, sonmi, records, barretja de paraules i de sentiments que arriben a un raconet del...cor. I si hi es...serà...i no passa res.



Molts petòns per les bruixes i bruixos, maltractades. Per a tots. sen-se discriminaciò per motiù de sexe, raça i religiò.


Titul: I...tambè, desitjos.

LLIBERTAT

LLIBERTAT
Ja estem acaban l'any, esteu d'acord amb els somnis qu'em somniat durant tot aquest any? suposse que amb els somnis... si, però i amb els resultats? Pot ser que si? doncs per aquestes persones que han tingut la sort d'haver sabut interpretar i realitzar i han transpolat a la realitat tot allò que sempre han desitjat i tenen el que volien...enhorabona. Quants sigueu? tots dos...tres, no?a que no sou tants?. Llavors que hi farem amb els somnis...? Sembla mentida que no te'n adones que els somnis son això...somnis. I que son açi per això mateix, per a somniar.
Però vos vaig a relatar l'ultim...

Em pensava que la ment humana era torta, però mai em pensava qu'era tant, perquè sempre tot allò que tenim i que no en volem per a nosaltres, se'l passem u per al menys intente'm que siga part de la vida dels demès?

A que juguem? Soc lliure i la meua llibertat me'n duu a opinar allò que diuen els demès i a mès a mès, si tenim u no en tenim alguna cossa en comù, perque la llibertat no es cossa de ùn, saps que no es cossa teua no mès, es un bè comunitari, es de tots i cadascù que viu a la nostra societat. Amb la meua edat ens van vorer abocats a la nostra joventut, dins d'una dictadura brutal, teniem retallat fins i tot el alenar...no podiem sen-se permis, el col.legi, els retors, la gran mentida, i clar nosaltres no podiem fer res, sols lluitar a la ombra de tot açò, una frasse amb el clariò a la paret del "recre"... i desprès tots en filera aguantant els improperis, la regla i les bastonades del conseguent col.laborador dels feixistes, i els carxots del mestre perque "la letra con sangre entra" i quant es cansaven d'haver-mos dit de tot i rebaixar la nostra autoestima, ens deixaven anar a cassa. Es a dir quan erem xiquets ja lluitavem per allò que es dia LLIBERTAT. Per tant qui ets tu, per a donar-me lliçons de la menera que ho has fet, la llibertat no esta barallada amb les bones maneres. La mateixa llibertat de quansevol s'acaba on escomençen els drets dels altres. Per tant no en te sentit tot allò que has dit, perque no hi ha cap dret per a fer el qu'has fet. Jo eleguis, jo tinc dret... no ningù em ha retallat cap punteta de les meues ales... son cosses que dius i no penses realment el que dius, pensa-ho i pensa-ho be. I qui no pot fer tot allò que tu dius??? no mès el pots fer tu...? Cal somniar i vorer que somniant, continuarem somniant en tot el que volem somniar. Perque la vida sen-se somnis...

El llop se'n va, perque la ment se li atura, la lluna es queda perque segueix...no s'atura.

Adeu Lluna. "los hados" et regalaràn.. bruma. Però el vent bufarà i et portarà, fortuna.

Somnìa Lluna... que eixira el sol, ja no ens vorem i em restarà...la duda.

Tornem a sonmiar, somniem Bruixa... Jo ja no vull sonmiar, em torna la "duda"

I no vull... dubtar, perque em sap mal...Lluna.

El Llop... aulla a la Lluna, que li hi dec la Lluna al Lop, que'l Llop aulla a la LLuna...

Hi ha que seguir amics, hi ha que somniar... que no patir.

Petonets per a tots... inclos a la Lluna i al Llop.

Somniem?

Si en tinc que somniar, sonmie, i vull somniar...perque algù sap alguna manera d'evasiò de la realitat, millor que somniar? Somniem i ens envoltem amb la boira dels sentiments, fugim i pensaments que fan que caiguem al clot, es desvaneixen. Correguem cap endavant i sols tornem a la realitat quand aturem els somnis.

El cor ens diu una cossa, la ment un altra i el ques pitjor, no li hi fem cas a ningù dels dos.

El cor ens diu: "vull açò", i la ment respon: "estas segur"?

Llavors a qui de tots dos li hi fem cas? Ja hem dit abans que a ningù. Que hi farem?
Doncs...somniar.
La valoraciò que fem dels nostres actes, sempre ho fem des-de el pensament material, del que la gent ens puga fer una idea de com som, de la falsa realitat qu'ens envolta, del materialisme que compossa les nostres vides.

Si en fem una barretja dels resultats del nostre cor i el nostre cervell, que tenim, qu'ens dona? SOMNIS!!!!!!
Romanticisme, materialisme, sentiments, amor, plaer, estima,realitats...tot això envoltat per una bruma boirosa i enllumenat per els raig de la LLuna fan quel Llop aùlle a la Lluna...Lluna, llum...Llop, mut.

Amics, somniem, vull ajudar.te a somniar. Pugeum cambiar el mon somniant, perque el mon sen-se somnis... no es mon.